Llenguatge i pràctica musicals

Llenguatge i pràctica musicals és una continuació de la formació musical rebuda durant l’ESO, que permet ampliar, desenvolupar i aplicar, amb autonomia i en diferents contextos, els coneixements i les capacitats que contribueixen a ladquisició duna cultura musical sòlida.

El llenguatge musical, com a acte comunicatiu, se situa a la base de la pràctica musical, tant individual com en grup. Aprofundir en el coneixement del llenguatge musical ajuda a millorar la capacitat dexpressió, augmenta la capacitat de gaudir de tots els aspectes de la música i permet acostar-shi amb un criteri ampli, a banda dafavorir la visió crítica i la comprensió daltres cultures musicals, a més de la pròpia.


DESTRESES MUSICALS


Nom de les notes

Les set notes de l’escala diatònica es poden anomenar de dues maneres.

  1. Segons el sistema llatí de notacio musical: DO RE MI FA SOL LA SI 

    Història de l’origen del nom de les notes al sistema llatí Ut queant laxis.

2. Segons el sistema anglès de notació musical: C D E F G A B

sightsing.com Notes names and clefs


Clau de fa

Per anomenar les notes més greus s’utilitza la clau de fa. Pensa que si volguéssim escriure notes molt greus com les que fa el piano o el baix hauríem de posar moltes línies adicionals amb la clau de sol.

sightsing.com Notes names and clefs


intervals

DENOMINACIÓ

Un interval és la distància existent entre dues notes. 

Segons que ens referim a sons simultanis o a sons successius, parlem, respectivament, d’intervals melòdics o bé d’intervals harmònics

Els intervals melòdics es classifiquen en intervals ascendents o d’intervals descendents, segons quin sigui el moviment que efectuï la melodia en qüestió.

Un interval és diatònic si es produeix entre dues notes de diferent nom i cromàtic si és entre dues notes del mateix nom.

Pel que fa a l’amplitud d’aquests intervals, aquests reben dues denominacions que es complementen. 

  1. En primer lloc cal establir en nombre de notes que hi ha entre l’una i l’altra, tenint en compte que cal comptar-les totes dues. Així, de do a re en sentit ascendent hi ha una segona (dues notes), i entre sol i re, en sentit descendent hi ha una quarta (quatre notes). Segons el nombre de notes o graus que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s’anomenen: 
uníson segona tercera quarta
cinquena sisena setena vuitena

Aquests són els intervals simples, és a dir els menors o iguals a una octava. Els intervals més amples que aquests s’anomenen compostos

Així, per exemple, una novena harmònicament és equiparable a una segona, i una desena ho és a una tercera.

Els intervals melòdics de 2a s’anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les quals predominen els intervals més amples.

  1. En segon lloc cal establir el nombre de tons i semitons que hi ha entre ambdues notes.

El nom d’un interval només dóna una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. 

El qualificatiu permet distingir-los. N’hi ha cinc de principals que són :

major menor just augmentat disminuït

El qualificatiu just s’utilitza només per a la quarta, la quinta i l’octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s’utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta, augmentat i disminuït, s’utilitza per a tots els intervals.

A l’escala de Do major tots els intervals resultants són majors o justs. En anglès se sol representar l’interval major amb una M majúscula, l’interval menor amb una m minúscula i l’interval just amb una P que ve del mot Perfect.

Podem veure de manera esquemàtica el qualificatiu de tots els intervals simples en la taula següent:

Morfologia dels intervals | Tomeu Quetgles Roca's Weblog

L’acord són tres notes a distància de tercera. Per tant si la tercera de la tònica de l’acord és major, és a dir, a dos tons, l’acord és major. Si la tercera de la tònica de l’acord és menor, és a dir, a un to i mig, l’acord és major.

L’acord és major quan la tercera que hi ha entre el do, que és la tònica, i el mi és major. L’acord és menor quan la tercera que hi ha entre el do i el mi és menor.

Esquema dels tons i semitons. Explicació en vídeo dels intervals. Explicació dels semitons als intervals.

Aquí trobaràs webs on fer exercicis.

INVERSIÓ

Un interval és invertit quan es puja la nota inferior una vuitena o es baixa la nota superior una vuitena. Per exemple, la quarta entre un do greu i un fa més agut pot ser invertida per fer una cinquena amb un fa greu i un do més agut. Heus ací diverses formes d’identificar les inversions d’intervals.

Per a intervals diatònics simples hi ha dues regles:

1. El nombre de qualsevol interval i el nombre de la seva inversió sempre sumen nou (quarta + cinquena = nou)

2. La inversió d’un interval major és un de menor i viceversa; la inversió d’un interval just és un altre just; i la inversió d’un interval augmentat és un de disminuït (i viceversa).

Un exemple complet: do greu i mib agut fan una tercera menor. Per les dues regles anteriors, mib greu i do agut fan una sisena major.

CONSONÀNCIA I DISSONÀNCIA

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l’oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d’intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l’Edat Mitjana l’autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l’organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tríton, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).

ORGANUM

L’organum és la duplicació d’un cant (una melodia georgiana anomenada tenor) pla preexistent, mitjançant un moviment paral·lel, a un interval d’octava, quarta o quinta. Les primeres manifestacions de les quals es té constància són del segle IX.

El cant pla s’anomena vox principalis (veu principal) i la veu afegida s’anomena vox organalis (veu organal). En aquests tipus d’organum primitiu, la vox principalis (també cantus) està situada dalt, mentre que les duplicacions es fan per sota d’aquesta veu. Aquests procediments aniran preparant el camp cap a la veritable polifonia.

DISCANTUS

El discantus o discant és un tipus de polifonia que es va practicar a partir del segle XI i en què les veus ja no es mouen per moviments paral·lels, com en l’organum primitiu, sinó per moviments contraris; és a dir, si una veu baixa, l’altra puja, i a l’inrevés. 

Etimològicament, la paraula vol dir una veu (cantus) per sobre o a part d’altres. La paraula en aquest sentit prové del terme ”discantus supra librum” (discantus segons el llibre), i és una forma de cant gregorià en la que només la melodia està anotada, mentre que s’assumeix que anirà acompanyada d’una polifonia improvisada. A la música medieval el terme “discantus” serveix per diferenciar el contrapunt que utilitza el moviment contrari per distingir-lo de l’“Organum” paral·lel o diafonia, en el qual el cant pla i el contrapunt es mouen en paral·lel.

HARMONIA

L’harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:

Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.

Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.

Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.

Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

Semi consonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

Intervals consonants: els de 4a, 5a i 8a quan són justes i els de 3a i 6a quan són majors o menors.

Intervals dissonants: els de 2a i 7a majors i menors i tots els intervals augmentats i disminuïts.


ritme

FIGURES RÍTMIQUES I SILENCIS

Les figures rítmiques és el conjunt de signes musicals que escrivim al pentagrama per definir la duració de les notes.Les figures musicals - Música Escola Tanit

Aquí tens una web on practicar les diferents figures rítmiques online.

EQUIVALÈNCA DE LES FIGURES RÍTMIQUES

Aquesta taula està en anglès americà.

Whole note: rodona

Half note: blanca

Quarter note: negra

Eighth note: corxera

Sixteenth note: semicorxera

Thirty-second note: fusa


Modes

Anomenam modes a les escales formades a partir de cadascun dels graus de l’escala de Do major. Els anomenam:church-modes

El mode fa referència a les escales i regles compositives de la melodia usades en els sistemes musicals antics.

Els dos modes que més coneixem són el mode jònic (el major) i l’eòlic (el menor). Pensa que hi ha escales menors naturals (que correspon a l’eòlic), menors harmòniques (amb el 7è grau a mig to de la tònica) i menors melòdiques (amb el 6è èi 7è graus alterats a la pujada).

MODE DÒRIC

El mode dòric modern és una escala diatònica que es pot formar senzillament a partir de les tecles blanques del piano de re a re (T-S-T-T-T-S-T).

mode-doric1

Debut a la importància de l’escala major a la música actual, aquest mode es descriu com l’escala que comença al segon grau de l’escala major. Per exemple, a la tonalitat de Do major el resultat de començar al segon grau de l’escala seria re dòric: re-mi-fa-sol-la-si-do. L’escala resultant, però, és menor ja que el re és el nou centre tonal i el seu tercer grau, fa, és a un interval de tercera menor.

En el mode dòric les tríades de tònica, subdominant i dominant són menor, major i menor respectivament.

modes38

Es pot construir una escala dòrica sobre qualsevol nota. Exemples de construcció d’escales en mode dòric:
Mode dòric en do (do-re-mi♭-fa-sol-la-si♭-do). L’escala de do dòric, que seria el segon grau de Sib major, és:

c-dorian-mode-on-treble-clef

Mode dòric en re (re-mi-fa-sol-la-si-do-re)
Mode dòric en mi (mi-fa♯-sol-la-si-do♯-re-mi)
Mode dòric en fa (fa-sol-la♭-si♭-do-re-mi♭-fa)
Mode dòric en sol (sol-la-si♭-do-re-mi-fa-sol)
Mode dòric en la (la-si-do-re-mi-fa♯-sol-la)
Mode dòric en si (si-do♯-re-mi-fa♯-sol♯-la-si)

Cadascun d’aquestes escales estarien relacionades amb les escales majors que tenen el mateix nombre d’alteracions. Per exemple, l’escala de do dòric, que té el mib i el sib estaria relacionada amb Sib major, que també té el mib i el sib. O l’escala de mi dòric, que té el fa# i el do# estaria relacionada amb l’escala de Re major, també amb el fa# i el do#.

Exemples de melodies en mode dòric:

Tres i tres i tres fan nou en re dòric

La balalaika en re dòric

Noia si et vols divertir en re dòric

Tu que has vingut en re dòric

Eleanor Rigby en mi dòric.

3

Oye como va en la dòric

MODE FRIGI

El mode frigi modern és una escala diatònica que es pot formar senzillament a partir de les tecles blanques del piano de fa a mi (S-T-T-T-S-T-T).

Una nadala en mode frigi és Sant Josep s’aixeca a l’alba:

MODE LIDI

El mode lidi modern és una escala diatònica que es pot formar senzillament a partir de les tecles blanques del piano de fa a fa (T-T-T-S-T-T-S).

mode-lidi

Debut a la importància de l’escala major a la música actual, aquest mode es descriu com l’escala que comença al quart grau de l’escala major, o també com una escala major amb el quart grau augmentat. Per exemple, una escala de do major amb el fa sostingut en comptes del fa natural.

Exemples de construcció de mode lidi:

Mode lidi en do (do-re-mi-fa♯-sol-la-si-do)

350px-lydian_mode_c

Mode lidi en re (re-mi-fa♯-sol♯-la-si-do♯-re)
Mode lidi en mi (mi-fa♯-sol♯-la♯-si-do♯-re♯-mi)
Mode lidi en fa (fa-sol-la-si-do-re-mi-fa)
Mode lidi en sol (sol-la-si-do♯-re-mi-fa♯-sol)
Mode lidi en la (la-si-do♯-re♯-mi-fa♯-sol♯-la)
Mode lidi en si (si-do♯-re♯-mi♯-fa♯-sol♯-la♯-si)

Cadascun d’aquestes escales estarien relacionades amb les escales majors que tenen el mateix nombre d’alteracions. Per exemple, l’escala de do lidi, que té el fa# estaria relacionada amb sol major, que també té el fa#. O l’escala de re lidi, que té el fa#, el sol# i el do# estaria relacionada amb l’escala de la major, també amb l fa#, el sol# i el do#.

En el mode lidi les tríades de tònica, dominant i supertònica són totes majors. La subdominant és disminuïda i les tríades construïdes en els tres graus restants són menors.

pic-4

Exemples de cançons en escales lídies:

Man on the Moon en do lidi. Acords i partitura.

Tema dels Simpson en do lidi.

simpsons

Maria en mib lidi.

Transportat a do lidi

MODE MIXOLIDI

El mode lidi modern és una escala diatònica que es pot formar senzillament a partir de les tecles blanques del piano de sol a sol (T-T-ST-T-T-ST-T).

Exemples de cançons en escales mixolídies:

Sweet Home Alabama


AUDICIÓ COMPRENSIVA

En el blog El oído armónico trobaràs tot un curs d’harmonia explicat amb anàlisis i partitures que aporten la visió pràctica als coneixements teòrics.


Escala pentatònica

L’escala pentatònica és una escala de 5 notes per octava. En realitat, caldria parlar en plural d’escales pentatòniques. Són molt comunes i es troben arreu del món, entre altres llocs a la música tradicional.

Quines són les cinc notes que usa aquesta cançó?

Quan interpretam música amb l’escala pentatònica ràpidament ens ve al cap la música d’Orient ja que les cultures musicals asiàtiques han usat diversos tipus d’escales pentatòniques des de temps ancestrals.

L’escala pentatònica és molt adequada per a la improvisació perquè, com que no té graus a distància de semitò, no has de tenir en compte algunes regles que són molt importants quan s’improvisa en una escala diatònica major (“amb totes les notes”).

Escala pentatònica de Do major

És l’escala de Do major només amb cinc notes: do re mi sol la, com si estigués prohibit tocar les notes fa i si.

Fixa’t que les notes fa i si són justament les que estan a una distància de semitò d’altres notes

És a dir, és una escala que no pot usar les tecles blanques que no tenguin una tecla negra a cada costat:

L’escala pentatònica de Do major és molt útil per realitzar improvisacions amb la flauta, el xilòfon, l’ukulele o la guitarra.

Fixa’t en l’escala pentatònica de Fa# major:

Amb la flauta o l’ukulele pot semblar molt complicada però amb el piano és molt senzilla perquè només has de tocar les tecles negres. L’escala pentatònica de F# correspon a les cinc tecles negres del piano i per tant és molt fàcil de tocar a qualsevol teclat:

L’escala pentatònica és molt adequada per a la improvisació perquè, com que no té graus a distància de semitò, no has de tenir en compte algunes regles que són molt importants quan s’improvisa en una escala diatònica major (“amb totes les notes”).

Compàs d’amalgama

A un compàs d’amalgama se sumen dos o més compassos diferents. Els compassos que tenen 5, 7 o 9 per numerador són els d’amalgama simple i els que més s’utilitzen. Es podrien amalgamar més compassos però a la pràctica no es fa perquè és més pràctic canviar de compàs cada vegada (com exemple tens el tema Com voleu germans que canti del grup Uc).

En aquesta web hi trobaràs un metrònom molt útil per practicar els compassos d’amalgama.

Canço de les transformacions

– L’amor me va darrera, l’amor me va davant, jo me faré la lluna, la lluna del cel gran.

– Si tu te fas la lluna, la lluna del cel gran, jo me faré la boira i t’aniré tapant.

– Si tu te fas la boira i tu me vas tapant, jo me faré peixet, peixet de dins la mar.

– Si tu te fas peixet, peixet de dins la mar, jo em faré pescador i te vendré a pescar.

– Si tu et fas pescador i a mi em véns a pescar, jo me faré l’arena, l’arena de la mar.

– Si tu te fas l’arena, l’arena de la mar, jo me faré les ones i te vendré a besar.

– Si tu te fas les ones i a mi em véns a besar, jo me faré mongeta, monja de l’Olivar.

– Si tu te fas mongeta, monja de l’Olivar, llavors jo em faré frare i et vendré a confessar.

– Si tu llavors et fas frare i em véns a confessar, val més mos casem ara i acabem de penar.

La cançó de les transformacions utilitza un compàs d’amalgma amb un 6/8 i un 3/4. És una cançó lúdica d’origne culte i molt arcaic, com desmostra la seva àmplia difusió. Tot i el seu lirisme amorós, existeixen infinitud de variants infantils que segueixen la mateixa estructura de joc. Versions de Rufaca i Motherfolkers.

Ajde Jano

Lletra en serbi

Ajde Jano kolo da igramo!
‘Ajde Jano, ‘ajde dušo, kolo da igramo,
‘Ajde Jano, ‘ajde dušo, kolo da igramo!

‘Ajde Jano konja da prodamo!
‘Ajde Jano, ‘ajde dušo, konja da prodamo,
‘Ajde Jano, ‘ajde dušo, konja da prodamo!

Da prodamo samo da igramo!
Da prodamo, Jano dušo, samo da igramo,
Da prodamo, Jano dušo, samo da igramo!

‘Ajde Jano kuću da prodamo!
‘Ajde Jano, ‘ajde dušo, kuću da prodamo,
‘Ajde Jano, ‘ajde dušo, kuću da prodamo!

Da prodamo samo da igramo!
Da prodamo, Jano dušo, samo da igramo,
Da prodamo, Jano dušo, samo da igramo!

Traducció a l’anglès

C’mon Jana, let’s dance the kolo!
C’mon Jana, c’mon honey, let’s dance the kolo,
C’mon Jana, c’mon honey, let’s dance the kolo!

C’mon Jana, let’s sell the horse!
C’mon Jana, c’mon honey, let’s sell the horse,
C’mon Jana, c’mon honey, let’s sell the horse!

For to sell it, just to dance!
For to sell it, Jana honey, just to dance,
For to sell it, Jana honey, just to dance!

C’mon Jana, let’s sell the house!
C’mon Jana, c’mon honey, let’s sell the house,
C’mon Jana, c’mon honey, let’s sell the house!

For to sell it, just to dance!
For to sell it, Jana honey, just to dance,
For to sell it, Jana honey, just to dance!

Ajde Jano és una dansa tradicional de Sèrbia que utilitza el compàs d’amalgama 7/8. Partitura. Dansa.

Versión de Ladaniva, Асим Сарван и Пријатељи i The Kuraybers.

Forma musical

La forma musical és l’estructura musical. És la manera com està organitzada la música. Al dibuix superior tens les grans formes musicals, les que els grans compositors han utilitzat per avançar musicalment a la recerca de la bellesa. Al dibuix inferior tens les petites formes musicals que mitjançant els diferents procediments compositius es poden observar a les frases musicals més senzilles.

En aquesta web hi trobaràs molts d’exemples de formes musicals de peces de música clàssica.

Forma primària

EL GEGANT DEL PI II. | El bloc de música

Forma binària

Grallers d'arreu: No volem ser

Forma ternària

FEM MÚSICA: Els Reis (Quan les oques van al camp)

Forma quaternària

JINGLE BELLS: (flauta, violín, oboe...) (partitura con playback) - YouTube

Cànon

Dins la fosca. Cançó. Partitura. Revista El Tatano, | Partituras

textura

n música, la textura és el resultat del nombre de veus existents i de la relació que s’estableix entre aquestes veus.

Els diferents tipus de textura són:

Monofònica o monòdica. Hi ha una única veu melòdica, sense acompanyament harmònic, tot i que pot haver-hi algun acompanyament rítmic.
Polifònica. Diverses veus melòdiques que són, d’alguna manera, independents l’una de l’altra.
Homofònica. Hi ha diverses veus però totes van al mateix ritme. També es diu homofònica quan n’hi ha una de principal, la melodia, que destaca clarament, i les altres veus formen un acompanyament harmònic de fons. És el cas de la veu quan és acompanyada per acords amb la guitarra.
Heterofònica. En aquest tipus de textura les veus són diferents, d’una manera característica, amb ritmes contrastats. Les veus poden interpretar una única melodia aquella melodia, o poden fer melodies bastant diferents.

Algunes obres o determinats estils de música s’identifiquen sovint amb un d’aquests tipus de textura. Per exemple:

El cant gregorià és monofònic.
Els corals de Bach són homofònics
Les fugues i els cànons són polifònics, i més concretament contrapuntístics imitatius.
Una part important de la música tradicionals dels pobles àrabs és heterofònica.

Test pràctic per saber si distingeixes la textura monòdica, la polifònica i la homofònica:


TEORIA MUSICAL

Enric Herrera titulat és l’autor de dos manuals de teoria musical i harmonia moderna que expliquen clarament els conceptes musicals més bàsics. Aquests són:

Teoría musical y harmonía moderna vol. 1 

Teoría musical y harmonía moderna vol. 2.

Armadura

ALTERACIONS
Les alteracions són els signes que modifiquen el so d’una nota. N’hi ha de tres tipus: sostinguts o diesis # (que pugen un semitò la nota), bemolls b (que davallen un semitò la nota) i becaires (que anul·len l’efecte de l’alteració). A un piano les tecles blanques són les notes naturals i les tecles negres es corresponen als sons alterats. Aquesta norma no es compleix quan la distància entre dues notes és d’un semitò.
Les alteracions poden ser pròpies o accidentals. Les pròpies s’escriuen a l’armadura i afecten totes les notes del mateix nom, mentre que les accidentals s’escriuen davant la nota i afecten totes les notes posteriors dins el mateix compàs.

DEFINICIÓ d’ARMADURA
S’anomena armadura al conjunt de notes que queden alterades en una composició musical, és a dir, el conjunt de sostinguts o bemolls que hi ha a l’inici d’un pentagrama. Està situada després de la clau i abans de la indicació del compàs. S’escriu a l’inici dels pentagrames d’una partitura i se sol repetir, a mode de recordatori, a cada sistema.

TONALITAT I ARMADURA
Cada tonalitat té la seva pròpia armadura; cada armadura correspon a una tonalitat major i a la seva relativa menor natural. Algunes tonalitats empren armadures en què les notes alterades són diesis (sinònim de sostinguts), mentre que altres tonalitats empren armadures en què les alteracions són bemolls.
Canviar de tonalitat una melodia se sol fer per dos motius: un de pràctic, per fer que una melodia soni més aguda o més greu, segons convingui, i un altre d’expressiu, per poder contrastar emocions.
ORDRE DELS SOSTINGUTS
Hi ha un ordre a l’hora de col·locar els sostinguts. A partir del primer es van col·locant per cinquenes ascendent. I sempre es col·loquen al lloc de les notes agudes.

1. El primer sostingut és col·loca a la nota fa.
2. El segon sostingut, és una cinquena superior a partir de la nota fa, és a dir un do.
3. El tercer sostingut, una cinquena superior a partir del do, és a dir, sol; i així successivament fins a tornar a iniciar-se la roda.

L’ordre dels sostinguts és fa do sol re la mi si.

ORDRE DELS BEMOLLS
Com els sostinguts, també hi ha un ordre a l’hora de col·locar els bemolls. A partir del primer es van col·locant per cinquenes descendent. I sempre es col·loquen al lloc de les notes agudes.

1. El primer bemoll és col·loca a la nota si.
2. El segon bemoll, és una cinquena inferior a partir de la nota si, és a dir un mi.
3. El tercer bemoll, una cinquena inferior a partir del mi, és a dir, la; i així successivament fins a tornar a iniciar-se la roda.

L’ordre dels bemolls és si mi la re sol do fa.
Fixa’t que l’ordre dels bemolls és el mateix que el dels sostinguts però a la inversa.

EL CERCLE DE QUINTES

img_2835

A música s’anomena cercle de quintes a una successió ascendent o descendent de notes musicals separades per intervals de quinta, que, en el sistema temperat, formen un cercle tancat, en el qual hom va trobant els dotze graus de l’escala cromàtica i l’ordre d’accidents de les armadures que determinen les escales clàssiques major i menor.

Explicació en anglès de l’armadura (key signature).

Exercicis on has d’endevinar la tonalitat a partir d’una armadura.

Harmonia

L’harmonia musical és tot el que es relaciona amb els sons simultanis (acords). Es pot entendre com l’aspecte “vertical” de la música, mentre que la melodia en seria l’aspecte “horitzontal”.

ACORDS

Un acord és un conjunt de 3 o més notes sonant simultàniament. Hi ha molts de tipus d’acords però el més comú és l’acord de tríada compost per tres notes a distància de 3a i 5a de la 1a, que s’anomena fonamental.

Exemple d’acord de tríada de do: do (fonamental), mi (3a) i sol (5a)

Exemple d’acord de tríada de fa: fa (fonamental), la (3a) i do (5a)

Hi ha quatre tipus d’acords de tríada:

Nom 1a  3a  5a 
Major Fonamental Major Justa
Menor Fonamental Menor Justa
Augmentat Fonamental Major Augmentada
Disminuït Fonamental Menor Disminuïda
Exemple de tipus d’acord triada de Do:
Nom Fonamental 3a  5a 
Major Do Mi Sol 
Menor Do Mi bemoll Sol 
Augmentat Do Mi Sol sostingut
Disminuït Do Mi bemoll Sol bemoll

TRIADES

Una tríada és un conjunt de tres notes que formen un acord.

A l’harmonia moderna, les lletres majúscules A B C D E F G denominen els acords La Si Do Re Mi Fa Sol.

Sistema de notación musical anglosajón - Wikipedia, la enciclopedia libre

Aquest tipus de nomenclatura, anomenat xifrat modern o americà, és el que trobaràs a les tabulatures de guitarra i ukulele, per exemple. Un xifrat és una representació d’un acord, una representació de les tres o més notes que formen un acord.

La lletra majúscula tota sola representa una triada major, per tant, A representa la triada de La major.

La lletra majúscula amb una «m» afegida representa una triada menor, per tant, Am representa la triada de La menor.

La lletra majúscula amb «dim» (abreujatura anglesa de «diminished», que significa disminuït) representa una triada disminuïda, per tant, A dim representa la triada de La disminuït.

La lletra majúscula amb «aug» (abreujatura anglesa d’«augmented», que significa augmentat) representa una triada augmentada, per tant, A aug representa La augmentat.

Aquests xifrats es poden trobar escrits de formes distintes. 

La triada de Re menor es pot escriure Dm, D mi, D minor o D-.

La triada de Si disminuït es pot escriure Bº.

La triada de Mi augmentat es pot escriure E+ o E+5.

TÈTRADES

Una tètrada, també anomenat acord quatríada, és un acord compost per quatre notes a distància de 3a, 5a, i 7a de la fonamental.

Exemple d’acord de tètrada de do: do (fonamental), mi (3a), sol (5a) i si (7a)

Exemple d’acord de tètrada de fa: fa (fonamental), la (3a), do (5a) i mi (7a

Les tètrades més habituals són:

Nom 1a  3a  5a  7a 
Tríada major amb 7a major Fonamental Major Justa Major
Tríada major amb 7a menor Fonamental Major Justa Menor 
Tríada menor amb 7a major Fonamental Menor Justa  Major
Tríada menor amb 7a menor Fonamental Menor Justa Menor
Tríada disminuïda amb 7a menor Fonamental Menor Dism. Menor
Tríada disminuïda amb 7a disminuïda Fonamental Menor Dism. Dism.
Tríada augmentada amb 7a major Fonamental Major Aug. Major

Les tètrades que es formen en una tonalitat major són:

Imaj7 IIm7 IIIm7 IVmaj7 V7 VIm7 VIIø

Exemple de les tètrades que es formen a C

Cmaj7 Dm7 Em7 Fmaj7 G7 Am7 Bø

Si només s’escriu un “7” significa que la 7a és menor, si s’escriu maj7 significa que la 7a és major.

FUNCIONS TONALS

Hi ha tres funcions tonals: Tònica, Subdominant i Dominant.

L’acord Tònica és el I. Es caracteritza per la seva estabilitat i genera repòs. Els acords que tenen la funció tonal de tònica són el I, IIIm i VIm.

L’acord Dominant és el V. Es caracteritza per la seva inestabilitat i genera una tensió que ens du cap a la tònica. Els acords que tenen la funció tonal de dominant són el V i el VII dim.

         L’acord Subdominant és el IV. És un acord de transició i ens allunya de la tònica. Els acords que tenen la funció tonal de subdominant són el IV i el IIm.

Exemple de les funcions tonals en C

Els acords amb funció tonal de tònica són C (I), Em (IIIm) i Am (VIm).

Els acords amb funció tonal de subdominant són F (IV) i Dm (IIm).

Els acords amb funció tonal de dominant són G (V) i B dim (VII dim).

Els acords de cada grup són intercanviables entre si, és a dir, en comptes de posar el I es pot posar el IIIm o el VIm. Es podria dir, en aquest cas, que són distints colors de Tònica. En comptes del V podria haver-hi el VII dim i en comptes del IV, el IIm.

REPRESENTACIÓ DE LES TRÍADES SEGONS LES FUNCIONS TONALS

Les tríades majors es representen només amb el nombre romà (I).

Les tríades menors se representen amb el nombre romà i una «m» (Im).

Les tríades disminuïdes es representen amb el nombre romà i l’abreviatura «dim» (I dim) i les augmentades amb el nombre romà i l’abreviatura «aug» (I aug).

Els acords a una tonalitat major són:

I IIm IIIm IV V VIm VII dim

A una tonalitat major no hi ha triades augmentades.

Els acords a una tonalitat menor natural:

Im II dim bIII IVm Vm bVI VII


Creació i interpretacio

Progressions harmòniques

Les progressions harmòniques són sèries de dos o més acords usats en una composició. Els acords d’una progressió estan representats per nombres romans i definits per una escala.

Al blog Chord Progressions en tens algunes de les més famoses. 

Web 10 progresiones emocionales que todo productor debería conocer.

I I+ I6 I7

Progressió d’un acord: C C C C

Progressió ascendent augmentada: C C+ C6 C7

Progressió d’un acord: C C C C

Progressió ascendent augmentada: C C+ C6 C7

Acords. Està en B (es posa la celleta al 3r trast i es toca en D)
Acords. Està en A
Acords. Està en A.

intercanvi modal

L’intercanvi modal consisteix a introduir acords de modes paral·lels per aconseguir una harmonia més exòtica o no tan òbvia.

borrowed-chords1

dominant substitut

theory128

Els acords dominants poden ser substituïts per altres acords que contenen el mateix tríton invertit perquè condueixen al mateix acord, del de tònica.


Tecnologies aplicades al so

Social

Contacte

C/ Andreu Pol “niuer” batle, s/n., Binissalem, Mallorca.
+34 971886612