El jazz és un estil afroamericà de música nascut a Nova Orleans a principis del segle XX. És una barreja del blues, les works songs i el ragtime. A vegades s’ha dit que és la unió de dos contintents (Europa i Àfrica) en un altre continent (Amèrica).
Les característiques principals del jazz són:
- La interpretació precedeix l’escriptura perquè és una música basada en la improvisació. Quan s’enregistren els primers temes per a big bands és quan es fa necessari escriure les parts.
- La melodia neix de la improvisació. Sovint s’interpreta un tema estàndard sobre el qual el músic improvisa. Les notes característiques del jazz són les blue notes, procedents del blues: la 3a i la 7a rebaixades de l’escala major i a 5a. disminuïda.
- Gran importància de la forma responsorial de “call and response“, cridada i resposta.
- Relació especial amb el tempo que se sol definir com a swing o shuffle i que consisteix a subdividir ternàriament el que està escrit com a binari i a no recolzar el fraseig en el temps principal.
- El ritme es caracteritza per marcar el contratemps, l’off-beat, per les síncopes, per acceleracions i retards en els tempos, s’evita fer caure les notes just en el temps i es toca amb swing.
- La dinàmica ve marcada per la hot-intonation, una interpretació molt expressiva amb trèmolos, pauses i suspirs, entre d’altres, i un estil responsorial (call and response) que és l’alternança d’un solista i un grup.
- En quant a textura predomina la melodia acompanyada.
- Tímbricament es caracteritza per tenir una secció melòdica i una de rítmica.
Descubriràs que el color característic d’aquests temes de jazz ve de les progressions harmòniques. A la web jazzguitar.be trobaràs molta informació de com començar a entendre el jazz amb la guitarra.
Estàndards de jazz
Existeixen molts d’estàndards de jazz que són cançons amb què els músics aprenen a tocar aquest estil de música i que es recullen a uns llibres anomenats Real books.
Normalment només s’escriu la melodia, per al cantant, i els acords, per als instrumentistes. Tenen aquestes característiques:
- el/la pianista ha de tocar acords a contratemps o síncopes. Per exemple:
- el/la baixista sol anar a blanques o a negres, depenent del moviment harmònic que hi ha per compàs,
- el/la guitarrista toca a negres suaument i mollant i pitjant els acords.
Estructuralment se sol començar amb una introducció.
10 estàndards de jazz que s’han de saber.
Història del jazz
La música jazz ha evolucionat des que nasqué. Aquí trobaràs una proposta a partir dècades en què sorgí cada estil.
1900: Blues
El blues és un estil de música afromericà d’arrels populars basat en: la utilització d’unes determinades notes, anomenades blue notes, l’ús de les progressions d’acords del blues i d’un patró repetitiu que sol seguir una estructura de dotze compassos. El terme anglès, que vol dir literalment ‘blaus’, pren també la significació de ‘tristesa’.
Origen
Originari de les comunitats afroamericanes dels Estats Units, es va desenvolupar amb les cançons de pregària i els espirituals (gospel i spiritual songs), els cants de treball (work songs), baladesanglosaxones, i crits de camp (field holler).
La importància del blues rau en el fet que ha estat l’estil mare de la immensa majoria de la música popular del segle XX: el ragtime, el jazz, el rhythm and blues, el rock and roll, el heavy metal, el hip-hop, la música country i les cançons pop.
Ritme
Tot i que la rítmica s’escriu de forma binària s’interpreta en valors ternaris. A la pràctica, un compàs quaternari 4/4 es converteix en 12/8. D’aquesta manera dues corxeres iguals s’interpreten amb «swing», és a dir, amb forma de treset:
El principi d’aquesta pràctica rítmica s’anomena shuffle blues i es basa en executar les corxeres en forma de treset, on la primera durarà el doble que la segona.
Harmonia
És un estil bimodal, és a dir, l’acompanyament està en tonalitat majori la melodia en tonalitat menor gràcies al joc que donen les blue notes. Tots els acords de l’acompanyament contenen dissonàncies o tensions, normalment la 7ª de dominant, però també pot tenir la 9ª, l’11ª o d’altres.
Forma
El blues és una forma de 12 compassos de 4/4 amb uns estructures harmòniques que es repeteixen i formen l’anomenada roda d’acords del blues que li donen el seu so característic.
Els dos darrers compassos de la roda del blues són anomenats turnaround, que corresponen als acords I i V. Si cerques blues licks, acoustic guitar blues o guitar blues turnaround en trobaràs molts d’exemples.
La roda de blues és una successió d’acords que sempre es repeteix. Seria una espècie d’ostinat harmònic que segueix aquest esquema de 12 compassos en 4/4 que utilitzen 3 acords: tònica I, subdominant II i dominant III.
MELODIA
La melodia del blues usa l’escala menor pentatònica. Pentatònica significa que només té 5 notes i menor significa que la 3a és menor. Prenem l’exemple sobre l’escala de do.
Una escala de blues en C serien do mib fa (fa# o solb) sol sib.
Recorda que fa # = sol b
Normalment s’hi afegeix la blue note, que seria el 5è grau rebaixat (sol b).
Per improvisar una melodia sobre C, és a dir, amb aquesta roda d’acords, has d’utilitzar aquesta digitació (en nombres romans la corda i àrabs els dits):
III – 0 1
II – 1 2 3
I – 1 3
Shuffle blues en G
Shuffle blues en E
Afinació oberta en Mi (open E tuning)
L’afinació oberta és un sistema d’afinar les cordes de la guitarra diferent de l’afinació estàndard a fi de tocar més fàcilment o utilitzar l’slide. L’afinació oberta en Mi s’utilitza molt per tocar blues ja que la corda greu de la guitarra és un mi i només hem de pujar tres cordes, la 5a, la 4a i la 3a. El tema The spider and the fly es toca amb afinació oberta en Mi.
Shuffle blues en A
En aquests tres youtubes que tens a continuació trobaràs tres progressions difrerents de blues sobre una tonalitat major, una menor i una d’especial.
Percussió
So what és un exemple de jazz modal en mode dòric. El to és D-, la forma AABA i el ritme swing.
Lindy hop
El lindy hop és un estil de ball per parelles que es creà a Nova York als anys vint a partir del Xarleston i de la Breakaway dance.
El lindy hop és un estil de ball per parelles que es creà a Nova York als anys vint a partir del Xarleston.
El líder agafa la cintura del follower amb la mà dreta i aquest recolza la mà esquerra sobre l’esquena del líder.
El balanceig es fa amb la cama esquerra del líder endavant, que és la cama exterior. Quan comença el pas aquesta cama va enrere.
Té com a dues menes de passos:
- els kicks, com el xarleston, el big kick, l’skip-up o el hand to hand, que serveixen per dansar a tempos més ràpids,
- i els triples, que serveixen per a tempos més moderats.
Al film Bojos pel Swing trobaràs una recreació històrica del moment en què sorgí.
Pots mirar també aquesta recopilació de pel·lis antigues.
En aquesta web s’expliquen amb tutorials les passes bàsiques.
Peces per ballar Lindy: All of me, Hit the road jack, It don’t mean a thing, Let’s call the whole thing off, Lousiana fairy tale, Honeysuckle roes, Je veux, When the saints go marching in, I got rhythm, I diddle…
