Què és un romanç?

Segons el lingüista Rafel Ginard un romanç és:

“És un conjunt de versos monorims generalment assonantats i dividits en hemistiquis que es caracteritza per tenir un origen continental i per estar integrat dins un conjunt de països no sols mediterranis sinó també nòrdics i ultramarins.”

Monorims és el nom amb el qual s’anomena una estrofa o un poema amb tots els versos amb la mateixa rima.

Rima assonant és la rima en la qual es repeteixen totes els vocals des de l’última vocal tònica fins a la fi del vers.

Hemistiqui és cada una de les parts que té un vers que tingui cesura, normalment la cesura la trobem en versos d’art major com el decasíl·lab o l’alexandrí, però també és possible trobar-lo en versos d’art menor.

S’ha afirmat el seu origen està a la cançó de gesta, de la qual es destacaven fragments per al públic que van acabar esdevenint poemes independents. A imitació d’aquells, es van crear noves obres, de temàtica més variada.

Difusió el segle XVI amb la literatura de cordill i els romanços de cec

Al segle XIX l’interès romàntic per la literatura medieval porta a molts lingüistes a recopilar els romanços que encara es transmetien oralment. A Mallorca, com arreu dels Països Catalans, la manca d’institucions acadèmiques en llengua pròpia es suplit per un voluntarisme sobretot de capellans que treballen incansablement per deixar constància d’aquests tresors.

Qué és un romanç? Qué el defineix i qué no?

El defineix la mètrica (romanç és una definició literària), no la música ni la temàtica. No obstant això, al món popular tot el que té un fil narratiu (l’interés està a la narració i no a la lírica) és susceptible de ser considerat romanç.

Qué ens trobam a l’edat mitjana?

– Els trobadors es barallaven amb els seus versos entre ells com ho fan els glosadors amb les gloses de picat fent servir el sirventès (no hi havia diàleg immediat, però la idea és la mateixa).

– Els joglars sovint composaven cançons per encàrrec com ho fan en ocasions els romancers, com al romanç de la Mort de na Margalida.

– Les cançons de trobador són cançons a una sola veu amb acompanyament instrumental o sense (no existeix cap partitura d’acompanyaments però sí de melodia cantada). Els romanços, també. La importància de la cançó és al fil narratiu.

– Les temàtiques són les universals: amor, desamor, mort, desgràcia…

Romanços medievals… Existeixen?

Si, però quant més estricte és la definició menys en queden!

Normalment atorgam als nostres romanços un origen més antic i màgic del que realment és i “sobreestimam” la medievalitat del repertori …

Un exemple de romanç medieval és La ciutat de Nàpols. Romanç d’origen possiblement francès, titulat “La Pernette” , i comú a gairebé tots els antics territoris de la Corona d’Aragó (on també és conegut com “La presó de Lleida”), és un dels més populars i resistents encara avui dia a tot Mallorca.

I a Mallorca … Qué ens trobam?

Així com les rondalles són les adaptacions mallorquines dels contes infantils universals, els romanços són les adaptacions de les cançons narratives continentals. Això no lleva que n’hi ha de producció local (p.ex. Encàrrecs com la Mort de na Margalida, més recents).

Les rondalles són patrimoni de la humanitat i són presents a totes les cultures. Tanmateix per diverses circumstàncies, hi ha alguns reculls que han assolit una gran difusió i popularitat arreu del món -per exemple el dels germans Grimm o el de Perrault- i altres que -tot i la seva vàlua-, no han tengut tanta repercussió. En el cas de les Balears, unes illes amb un patrimoni rondallístic impressionant i ben recopilat, el procés d’uniformització cultural que patim fa que els nostres infants coneguin bé una narració en la versió, posem per cas, dels germans Grimm i desconeguin totalment la forma autòctona del relat.

En resum …

Romanç és una definició literària, no musical ni temàtica. La música no ens arriba. Al món tradicional es confonen fàcilment.

A l’edat mitjana se’n troben però és difícil atribuir-los ja que són contínuament compartits i transmesos entre distintes cultures veïnes.

A Mallorca bàsicament trobam adaptacions del repertori continental.

La colla de xeremiers està formada per dos músics que toquen tres instruments: un toca les xeremies i l’altre el flabiol i el tamborino.

El flabiol és un instrument de bisell que es toca amb la mà esquerra mentre que la dreta acompanya la melodia amb el tamborino que és colpejat per una maceta. La seva digitació és especialment complicada perquè es realitza amb una sola mà i el dit petit ha de tapar un forat que no és petit a la part inferior.

FITXES PROGRESSIVES

Les xeremies, cornamusa, gaita o sac de gemecs, és un instrument de canyeta doble que fa arribar l’aire a través d’una bossa que assegura una pressió constant.

Les parts de les xeremies són les següents: el grall, els bordons, el bufador i el sarró.

La digitació del grall és la següent:

Per practicar pots foradar la teva flauta dolça de digitació alemanya o utilitzar una flauta dolça de digitació barroca a partir del re.

Una colla de xeremiers és una formació instrumental formada per un xeremier i un fabioler (que també toca el tamborino) d’origen medieval que ha sobreviscut a Mallorca d’ençà de la conquesta catalana.

Aquí tens alguns temes populars entre les colles de xermiers/es. La partitura sol estar linkada amb el títol.

Repertori dels xeremiers de Sóller.