La flauta dolça o flauta de bec  és un aeròfon molt antic que ja s’utilitzava a l’edat mitjana. Com pots observar a la il·lustració la família de la flauta de bec és molt extensa, com més petita més aguda sona i com més grossa més greu sona. A classe solem utilitzar la flauta soprano, que és de les més agudes. No obstant això, a vegades utilitzarem la contralt, la tenor o la baixa.

Abans la feien sempre de fusta però ara també se’n troben de plàstic.

La digitació que utilitzam a l’aula s’anomena digitació alemanya. És una simplificació de la digitació barroca.

Perquè el so surti clar i net s’han de tapar bé els forats i tenir una posició correcta (la mà esquerra va a dalt i la dreta a baix).

Les notes agudes s’executen tapant mig forat a darrere o, si hi ha dificultats per tapar només mig, destapant-lo totalment. 

La intensitat del buf a les notes més agudes és un pèl superior a la de les greus. S’ha de parar esment a bufar un poc més fort que a les greus sense que el so sigui estrident.

La flauta és un instrument que no sol utilitzar moltes alteracions. Normalment només utilitza el si bemoll o el fa sostingut, i a vegades també el sol o el do sostingut.