La flauta dolça o flauta de bec és un aeròfon molt antic que ja s’utilitzava a l’edat mitjana. Com pots observar a la il·lustració la família de la flauta de bec és molt extensa, com més petita més aguda sona i com més grossa més greu sona. A classe solem utilitzar la flauta soprano, que és de les més agudes. No obstant això, a vegades utilitzarem la contralt, la tenor o la baixa.
Abans la feien sempre de fusta però ara també se’n troben de plàstic.
La digitació que utilitzam a l’aula s’anomena digitació alemanya. És una simplificació de la digitació barroca.
Perquè el so surti clar i net s’han de tapar bé els forats i tenir una posició correcta (la mà esquerra va a dalt i la dreta a baix).
Les notes agudes s’executen tapant mig forat a darrere o, si hi ha dificultats per tapar només mig, destapant-lo totalment.
La intensitat del buf a les notes més agudes és un pèl superior a la de les greus. S’ha de parar esment a bufar un poc més fort que a les greus sense que el so sigui estrident.
La flauta és un instrument que no sol utilitzar moltes alteracions. Normalment només utilitza el si bemoll o el fa sostingut, i a vegades també el sol o el do sostingut.
Cànon de Pachelbel
El nom d’harmònica ve del llatí harmonĭcus, i aquest del grec ἁρμονικός. És un instrument de vent, del grup d’instruments de vent-fusta i del subgrup d’instruments de llengüetes lliures. Sol estar afinada amb un registre de dues escales. Si es bufa o es xucla es produeix una nota distinta, com als acordions.
Anàlisi de les principals faltes quan es comença a tocar l’harmònica.
L’ocarina és un antic instrument musical de vent. Hi ha diferents tipus però un dels més comuns i el que s’ha tocat tradicionalment a Mallorca té forma globular amb un forat per a cada dit i un bisell que projecte el so. Està fabricada habitualment de ceràmica però també s’usen altres materials com el plàstic, la fusta, el vidre, el metall o els ossos. El seu nom prové de l’italià i significa oca petita, en referència a la forma del cap de l’oca.
El seu origen es remunta 12000 anys enere a les cultures xinesa i mesoamericana, tot i que a Mallorca va arribar a través d’Itàlia al segle XVIII. Durant el segle XIX i XX a diversos pobles de Mallorca fou tan popular que eren habituals les bandes d’ocarines que interpretaven un repertori variat i sovint de dansa.
C/ Andreu Pol “niuer” batle, s/n., Binissalem, Mallorca.
+34 971886612