La flauta és un instrument d’ús individual i normalment intransferible, és a dir, sempre l’usa la mateixa persona. Si una persona menja patatilla mentre interpreta una peça amb la seva flauta el bisell conservarà les miquetes per a una pròxima ocasió. 

Els instruments de batucada són d’ús col·lectiu i normalment transferible, és a dir, sempre els usen diferents persones. Si una persona deixa doblegat un trabador d’una corretja qui l’hagi d’usar posteriorment no ho trobarà en bon estat.

El material de batucada és com el medi ambient, maldament no ho volguem és de tots i totes i per això n’hem de tenir cura.

Els instruments de percussió els feim sonar percudint i això implica a parts iguals un desgast continuat i la responsabilitat de saber percudir.

A la bateria de samba, la formació que interpreta la música que coneixem com a batucada, hi ha instruments de percussió membranòfons (els que produeixen el so amb mitjançant la vibració d’una membrana tensa com el surdo) i idiòfons (els que produeixen el so amb la vibració del seu propi cos com el chocalho).

És molt important dur el següent material de casa: baquetes i corretges.

Les corretges que tenim a l’aula no són d’un sol ús. S’han de cuidar i usar adequadament.

No s’han de deixar ni baquetes, ni graneretes, ni maces a lloure perquè es perden i es desparellen.

És molt recomanable deixar els tamborins, les campanes, les maces i els chocalhos dins les capses de plàstic. Molt millor si es deixen les capses tapades.

És preferible deixar els surdos cap per avall, amb els perns adalt a fi que no es dobleguin les varilles. Si aquestes es torcen després no es poden afinar les membranes. També és important ficar els surdos amb els perns cap amunt quan els ficam dins les fundes perquè no les foradin.

Quan usam un peu després l’hem de tornar a plegar i deixar al seu lloc. Els peus de surdo són dins l’armariet metàl·lic que també es pot tancar. És un armari amb portes que no necessita estar obert més que per agafar o deixar els peus.

Deixar les caixetes ordenades i amb els mecanismes per ajustar les bordoneres a la vista ajuda a llevar-los quan vibren accidentalment en usar l’equip d’amplificació.

Els instruments membranòfons requereixen un manteniment constant. S’han de tensar abans de ser tocats i s’han de destensar quan no han de ser utilitzats durant un període llarg. Aprendre el seu reglatge és gairebé tan important com saber-los tocar perquè el so de les membranes és molt variable.

Les claus de caixa i les de surdo o de repe (que són  iguals) són dins una capsa verda a l’armari del professorat.

L’agogó és un instrument brasiler originari de la música tradicional Yoruba format per dues campanes, una petita més aguda i una altra més gran i més greu. Per això quan s’escriu sobre el pentagrama només hi ha representats dos sons:

El nom deriva del mot akoko que significa rellotge, ja que fa un so que recorda al d’un rellotge.

A youtube, hi trobam informació de la posició correcta i diversos tutorials general.

El cholcalho o rocar és un instrument brasiler que reforça les semicorxeres de les caixes i empasta el so del grup. Ve a ser com una espècie de “macropandereta”.

El rebolo o tantan és un tambor cilíndric brasiler que és tocat amb la mà i que és utilitzat a les formacions petites de samba i pagode.

El repenic és un membranòfon que es toca amb dues baquetes de plàstic, per al samba reggae, o amb una baqueta de fusta i la mà. Marca les entrades (chamadas) que solen ser respostes per la resta d’instruments.

Al samba reggae executa l’anomenada clau brasilera:

El surdo és un membranòfon profundament greu que marca la pulsació del grup.

La classificació dels surdos ve determinada per la seva tessitura, és a dir, per si el so de la seva membrana més agut o més greu. Les membranes es mesuren en polzades, representades per les dobles cometes (”).

La mida de la membrana, per tant, determina la classificació dels surdos: com més grossa més greu i a la inversa. A la nostra aula de música tenim surdos de 16″, 18″, 20″, 22″ i 24″ (recorda que habitualment la caixeta fa 14″ i el tom 16″).

Cada escola de samba i cada estil de música usa unes mides distintes.

Sovint pots trobar vídeos dels tres instrumentistes tocant les tres veus del surdo, com en aquest de Binicada

El tamborí és un instrument brasiler d’origen africà i portuguès que està afinat molt agut. S’escriu aixÍ:

Els tamborins solen acompanyar les cançons de samba enredo amb un patró rítmic anomenat carreteiro que es realitza amb la tècnica del virado(girada). La tècnica del virado consisteix a girar el canell i utilitzar tant el moviment ascendent com el descendent per colpejar la membrana del tamborí. D’aquesta manera, un instrument que es toca amb una sola mà executar grups de 4 semicorxeres a un tempo elevat. Depenent del moment en què es gira la mà hi ha carreteiro 3×1, en què es gira (se vira) després del segon cop (segona batida), i 2×1, en què es gira després del primer cop (virar na primeira batida). El primer carreteiro es més senzill per començar i el segon estalvia moviment. Talhita Santos ho explica molt bé en aquest tutorial:

Michael de Miranda també explica una peça per a tres tamborins utilitzant el so agut, pitjant amb un dit darrera la membrana, i greu, deixant-lo sonar lliurement.

El timbau és un instrument membranòfon cònic d’entre 70 i 90 cm d’altura la tècnica del qual és idèntica a la del djembe, amb tres sons principals com el djembe: els greus, els tons oberts i els slaps.

De pes molt lleuger, fou introduït pels blocos de Salvador de Bahia per interpretar música axé i samba reggae.

Michael de Miranda ha realitzat molt bons tutorials de timbau de samba i samba reggae.